Recercant

Encara que em coste, he de tornar a la vida real després de la injecció d'energia que va suposar la festa veneçolana de dijous passat. I tornar a la vida real, en el meu cas, significa endinsar-se en la recerca en educació musical.

La meua tasca en quant a recerca s'està desenvolupant en el marc d'un projecte d'innovació, formació del professorat i recerca en educació infantil a les escoles bressol municipals de Mataró. En una d'aquestes escoles s'està desenvolupant un projecte d'articulació de l'educació infantil a partir del so i la música. Dins d'aquest programa s'han desenvolupat una sèrie d'espais d'experimentació sonora, entre els quals hi ha el que hem anomenat "Espai familiar: juguem junts a fer música!". Aquest espai, dins de l'escola, està dirigit a que adults i nens exploren junts i descobresquen junts el món sonor, en un espai especialment dissenyat per a aquest fi.

A més de dissenyar i avaluar l'espai, la meua tasca, ja com a recerca, consisteix a analitzar la interacció que s'esdevé entre adults i infants en aquest espai d'exploració sonora. En la recerca estudiarem fonamentalment tres famílies durant dos mesos. Seran bàsiques les fimacions, i a més, farem servir qüestionaris, fitxes d'activitat, entrevistes i reunions i un diari de recerca.

El treball es basarà en les aportacions teòriques de recerques realitzades sobre els inicis de la conducta musical, sobre l'educació musical en la primera infància i concretament en l'àmbit de l'escola bressol i sobre la comunicació musical, especialment en l'àmbit familiar.

A principis de juliol potser estarem en condicions de contar-vos els resultats de la recerca...

Energia veneçolana!

Recorde perfectament la impressió que va produïr-me conèixer, fa un temps, el projecte del Sistema de Orquestas Infantiles y Juveniles de Venezuela, la Joven Orquesta Simón Bolívar i el seu jove i carismàtic director, Gustavo Dudamel. Va ser llegint un reportatge a El País Semanal (crec que era la primera vegada que se li dedicava un espai tan mediàtic a aquest projecte al nostre país). Eren els primers dies de setembre de 2007 i jo acabava de tornar, fortament impressionada, del projecte de l'escola de música de San Ignacio de Moxos, a Bolívia, i estava especialment "sensiblona" amb aquestos temes. Més endavant, farà cosa d'un any, vaig tenir l'oportunitat de fer un curs sobre música i cooperació i va tornar a aparèixer aquest projecte. En aquest curs vam contar amb la participació d'una de les responsables de cultura del govern veneçolà i vaig conèixer l'estupend documental "Tocar y luchar". Estava completament captivada. Encuriosida, van venir les consultes al Youtube, els intercanvis d'impressions amb altres músics, i fins i tot conèixer algun músic nascut al Sistema.

En desembre del 2008, ja estant ací, a Barcelona, vaig assabentar-me que la Joven Orquesta Simón Bolívar venia a l'Auditori, i a la Marta Carretón (una altra admiradora del tema, i de Dudamel, per descomptat) i a mi ens va faltar temps, previ escurament de butxaca, clar, per comprar una entrada al lateral de l'Auditori, per tal de tenir una visió privilegiada (interés professional, i si no, pregunteu-li a la Marta...). I vam marcar a l'agenda que el dia 23 d'abril, a més de Sant Jordi, llibres i roses, passaria alguna cosa especial.

I així va estar. El tsunami veneçolà, com bé l'ha anomenat Ximo (el seu post i els comentaris sobre el concert no tenen desperdici), va inundar l'Auditori de quelcom més que música. Dos-cents músics damunt l'escenari i un director que dirigia amb la mirada. Van transmetre l'enorme treball que hi ha al darrere d'aquesta orquestra, l'enorme il.lusió d'aquestos joves, i sobre tot, ens van contagiar d'un entusiasme que ens va fer saltar de les butaques i una força i una energia desbordants que van tombar l'Auditori.

Quant hem d'aprendre de la il.lusió, l'energia i l'espontaneïtat d'aquestos joves!

(El vídeo que incloc és mundialment conegut. És el Mambo de West Side Story, de Bernstein, impetuosament interpretat per aquestos joves, i que ha esdevingut la carta de presentació d'aquesta orquestra. Com no podia ser d'altra manera, també va ser un dels bisos regalats al públic de Barcelona, en resposta als entusiastes aplaudiments de l'auditori.)