dilluns, 25 de maig de 2009

Acerca de los sonidos de la memoria y la memoria de los sonidos. Song of ocarina


De vez en cuando caen en nuestras manos pequeñas joyas de textos que nos remueven por dentro, nos hacen reflexionar y nos hacen vivir (y revivir) emociones que teníamos escondidas. Puede ser cualquier texto: una carta, un artículo de una revista, una novela, un libro de investigación (sí, señores, un libro de investigación también...).

La primera vez que me paré a reflexionar concretamente sobre el poder de evocación de los textos fue en clase de literatura latinoamericana, de la mano de la profesora Nuria Girona, comentando la novela El Entenado, de Juan José Saer. Esta novela es un ejemplo perfecto de reflexión sobre el poder de rememoración que tienen los sentidos. En cualquier caso, no hace falta ser muy avispado para darse cuenta de que efectivamente una sensación corporal nos puede traer muchos recuerdos, y muchos recuerdos nos remiten a sensaciones corporales.

Y como en esta vida parece que todo da vueltas y acaba regresando, pero de otra manera, ha llegado a mis manos un libro estupendo (estupendo para quien le interese el tema), titulado Ecología Acústica y educación. Bases para el diseño de un nuevo paisaje sonoro, de la profesora argentina Susana Espinosa. En este libro hay multitud de reflexiones acerca de nuestro entorno sonoro y nuestra capacidad de escucha. Entre estas reflexiones me llamado la atención la idea de "sonidos de pertenencia", que según la autora es "todo lo sonoro que nos dé carácter, perfil, personalidad e identificación de algo como propio".

Me atrevo a decir que todos nosotros tenemos un repertorio de sonidos y un almacén de recuerdos sonoros, aunque no siempre somos conscientes. Sonidos que, como indica la profesora Graciela Véspoli, "significaron emociones, vivencias, realidades de una o varias épocas, de infancias, de adolescencias... acompañaron crecimientos, historias de vida".

(Ahora es el momento en que cada uno de los lectores piensa y siente los sonidos de su vida...)

Estas reflexiones y algún comentario de alguna madre en la guardería donde realizo el trabajo de investigación ("mi hijo llora cuando oye determinada música") me han hecho revivir algo de mis propios recuerdos sonoros, y me ha venido a la cabeza (o al corazón, porque recordar, etimológicamente, significa "volver a pasar por el corazón) una canción que, nunca sabré por qué, a mí también me emocionaba cuando era una cría de apenas ocho años.

Se trata de "Song of ocarina", una canción interpretada allá por el año 1993 por un flautista llamado Diego Módena y un violoncellista, Jean Philippe Audin.

(No entro en juicios de valor sobre la canción; podríamos establecer un debate etnomusicológico al respecto, pero esa no es mi intención -quien lo desee puede hacer sus comentarios al respecto-. Sólo quiero remarcar el valor de ciertos sonidos en nuestra historia personal.)

(Y dicho sea de paso... fue una ocarina, y no un sakuhachi o una dulzaina, lo que me hizo llorar de emoción a los 8 años. Tendré que acabar reconociendo que mi historia con el nuevo continente empezó antes de la Ruta...)

Song of ocarina


dijous, 30 d’abril de 2009

Recercant


Encara que em coste, he de tornar a la vida real després de la injecció d'energia que va suposar la festa veneçolana de dijous passat. I tornar a la vida real, en el meu cas, significa endinsar-se en la recerca en educació musical.

La meua tasca en quant a recerca s'està desenvolupant en el marc d'un projecte d'innovació, formació del professorat i recerca en educació infantil a les escoles bressol municipals de Mataró. En una d'aquestes escoles s'està desenvolupant un projecte d'articulació de l'educació infantil a partir del so i la música. Dins d'aquest programa s'han desenvolupat una sèrie d'espais d'experimentació sonora, entre els quals hi ha el que hem anomenat "Espai familiar: juguem junts a fer música!". Aquest espai, dins de l'escola, està dirigit a que adults i nens exploren junts i descobresquen junts el món sonor, en un espai especialment dissenyat per a aquest fi.

A més de dissenyar i avaluar l'espai, la meua tasca, ja com a recerca, consisteix a analitzar la interacció que s'esdevé entre adults i infants en aquest espai d'exploració sonora. En la recerca estudiarem fonamentalment tres famílies durant dos mesos. Seran bàsiques les fimacions, i a més, farem servir qüestionaris, fitxes d'activitat, entrevistes i reunions i un diari de recerca.

El treball es basarà en les aportacions teòriques de recerques realitzades sobre els inicis de la conducta musical, sobre l'educació musical en la primera infància i concretament en l'àmbit de l'escola bressol i sobre la comunicació musical, especialment en l'àmbit familiar.

A principis de juliol potser estarem en condicions de contar-vos els resultats de la recerca...

dimarts, 28 d’abril de 2009

Energia veneçolana!


Recorde perfectament la impressió que va produïr-me conèixer, fa un temps, el projecte del Sistema de Orquestas Infantiles y Juveniles de Venezuela, la Joven Orquesta Simón Bolívar i el seu jove i carismàtic director, Gustavo Dudamel. Va ser llegint un reportatge a El País Semanal (crec que era la primera vegada que se li dedicava un espai tan mediàtic a aquest projecte al nostre país). Eren els primers dies de setembre de 2007 i jo acabava de tornar, fortament impressionada, del projecte de l'escola de música de San Ignacio de Moxos, a Bolívia, i estava especialment "sensiblona" amb aquestos temes. Més endavant, farà cosa d'un any, vaig tenir l'oportunitat de fer un curs sobre música i cooperació i va tornar a aparèixer aquest projecte. En aquest curs vam contar amb la participació d'una de les responsables de cultura del govern veneçolà i vaig conèixer l'estupend documental "Tocar y luchar". Estava completament captivada. Encuriosida, van venir les consultes al Youtube, els intercanvis d'impressions amb altres músics, i fins i tot conèixer algun músic nascut al Sistema.

En desembre del 2008, ja estant ací, a Barcelona, vaig assabentar-me que la Joven Orquesta Simón Bolívar venia a l'Auditori, i a la Marta Carretón (una altra admiradora del tema, i de Dudamel, per descomptat) i a mi ens va faltar temps, previ escurament de butxaca, clar, per comprar una entrada al lateral de l'Auditori, per tal de tenir una visió privilegiada (interés professional, i si no, pregunteu-li a la Marta...). I vam marcar a l'agenda que el dia 23 d'abril, a més de Sant Jordi, llibres i roses, passaria alguna cosa especial.

I així va estar. El tsunami veneçolà, com bé l'ha anomenat Ximo (el seu post i els comentaris sobre el concert no tenen desperdici), va inundar l'Auditori de quelcom més que música. Dos-cents músics damunt l'escenari i un director que dirigia amb la mirada. Van transmetre l'enorme treball que hi ha al darrere d'aquesta orquestra, l'enorme il.lusió d'aquestos joves, i sobre tot, ens van contagiar d'un entusiasme que ens va fer saltar de les butaques i una força i una energia desbordants que van tombar l'Auditori.

Quant hem d'aprendre de la il.lusió, l'energia i l'espontaneïtat d'aquestos joves!

(El vídeo que incloc és mundialment conegut. És el Mambo de West Side Story, de Bernstein, impetuosament interpretat per aquestos joves, i que ha esdevingut la carta de presentació d'aquesta orquestra. Com no podia ser d'altra manera, també va ser un dels bisos regalats al públic de Barcelona, en resposta als entusiastes aplaudiments de l'auditori.)


divendres, 13 de març de 2009

Com el cèrvol desitja les fonts d'aigua...

A principis de curs, en una nit de converses sobre allò diví i allò humà (que tant ens agraden a uns quants lectors del blog), la Iliana em va suggerir aquesta xicoteta joia. És una d'aquestes peces que voldríem compartir amb tothom, una d'aquestes obres d'art que fan que el temps s'ature, que mirem cap al Cel, que baixem els ulls i que, simplement, ens oferim. La lletra ho diu tot: "Com el cèrvol desitja les fonts d'aigua, així et desitja la meua ànima, Senyor" (Salm 42).

Tres minuts de pau. Així que us convide a que tanqueu els ulls (o, músics, a que seguiu la partitura, que també és molt interessant) i us deixeu emportar per aquesta música que tants segles més tard no ha perdut la seua suggerència i la seua capacitat de commoure.

dilluns, 9 de març de 2009

Enlluernada


Heus ací la primera entrada d'aquesta nova experiència anomenada "blog", que hem començat amb motiu del treball per a Informàtica Musical. La veritat és que ha estat una autèntica aventura iniciar aquest blog: com el nomenaré?, de què parlaré?

I unes respostes han conduït a les altres. En primer lloc, la voluntat de parlar-hi una mica del que més m'interessa o em crida l'atenció (a saber, temes de música, de llengua i literatura, d'ensenyament, de fe... un blog molt eclèctic, vaja). I, en segon lloc, la intenció de trobar un nom original, en quant això fóra possible, on quedara reflectida aquesta voluntat de varietat; a més, un nom en català i a ser possible relacionat amb Clara, amb la llum i les ombres, el blanc i el negre...

I així ha nascut el blog La lluerna, amb una paraula polisèmica que significa alhora una finestra al sostre que il.lumina (el tragaluz castellà), un insecte que fa llum (i que tantes vegades hem contemplat en les nits d'estiu tant a Llíria com a l'altra punta de l'Atlàntic) (la luciérnaga), un tipus de peix (sí, sí... com veieu, eclecticisme total...) i una broma que es fa amb espills ("fer la rateta"). Quasi res.

Confie que aquest espai virtual serà un lloc de reflexió i recerca personal i també un espai d'intercanvi amb vosaltres. Animeu-vos a visitar-lo i fer els vostres comentaris.